Enviat per: Llidó | 28 Febrer 2011

Les orenetes de la nostra terra

Les orenetes tenen un comportament gregari, és a dir, tenen tendència a associar-se amb altres individus de la mateixa espècie per tal de sobreviure i, sobretot, per migrar.

A la nostra terra hi trobem les espècies següents d’orenetes:

Oreneta comuna

  • Oreneta comuna: (Hirundo rustica). Fan nius de fang arrodonits i més oberts que els de l’oreneta cuablanca, i els situen en llocs arrecerats, sovint en construccions, sota els ràfecs, en porxos o sota els balcons. Per això se la troba més sovint prop dels pobles.

 

 

  • Oreneta cuablanca: (Delichon urbica). És una oreneta petita de color negre amb brillantors blavoses, i la panxa i la gola blanques. El que es veu primer es el carpó blanc, que és el caràcter més útil per distingir-la d’altres espècies. La cua és més curta i menys forcada que la de l’oreneta vulgar la qual té, la gola roja i no pas blanca.Els nius d’oreneta cuablanca fa els nius de fangs poc oberts, el contrari que els de les orenetes comunes.

  • Oreneta de ribera: (Riparia riparia). És un ocell petit, de vol ràpid i àgil i aleteig ràpid, d’uns 12 cm de longitud i 18 cm d’envergadura. Posseeix una part superior marró i una ventral més clara. Nia en buits en talussos de terra o arenisca poc consolidada, donant lloc a dues niuades de quatre a cinc ous, d’abril a juny. Cria en penya-segats de terra, bancs de rius i àrees obertes.

  • Roquerol: (Ptyonoprogne rupestris). És bastant gran i compacte (15 cm.), amb un cos més arrodonit que el de altres espècies properes a ell, un coll ample i ales amples i punxegudes. Té un vol poderós i àgil, planeja amb les ales totalment planes i esteses, podent girar-se, virar i avançar a gran velocitat fent una petita sèrie d’aletejos ràpids. Normalment se’l veu volar a grans alçades, o patrullant al costat de grans cingleres. El plomatge del coll és tènuement llistat i bastant fosc. Les plomes de la cua (rectrius) tenen un lleuger puntejat blanc i no són tan clarament enforquillades com a la resta d’orenetes. El plomatge en general és marronós, tot i que la zona inferior és molt més clara. Cria en coves i cavitats, precipicis i (rarament) en espais buits d’edificis.

Per una altra banda, hi ha dues espècies de falciots:

  • Falciot negre (Apus apus). És el falciot més corrent al nostre país, sobretot en medi urbà. Té les ales molt llargues, en proporció a la mida del cos, i poc articulades, i té les potes molt curtes, que li serveixen només per agafar-se quan aterra vora el niu, que sol construir en cavitats naturals en parets rocoses o en buits dels edificis. Aquesta anatomia, molt bona per mantenir-se a l’aire, li impedeix envolar-se per si sol si arriba a caure al terra. Si trobem un falciot al terra en aquestes circumstàncies el més aconsellable és deixar-lo anar des d’un lloc alt, preferiblement cara al vent.

  • Falciot pàl·lid (Apus pallidus). Fa 16,5 cm de llargària total. No té un color tan fosc com el falciot negre. De fet, és de color bru, més clar al dessota de les ales, amb el front clar i una taca blanquinosa a la gorja, un xic més grossa que la del falcillot negre. Cua curta.Potes curtes. Ales llargues i punxegudes.

Categories

%d bloggers like this: