La psicoanàlisi no és una ciència

La meta del psicoanalista és ajudar a eliminar al pacient les barreres inconscients de la seua ment i de la resistència. És a dir, el pacient ha d’alliberar els seus pensaments ocults, els desitjos reprimits i els condicionaments per tal que puga controlar-los.

La psicoanàlisi va ser ideata, cap al 1890, per Sigmund Freud, un doctor interessat a trobar un tractament eficaç per als pacients amb neurosi o histèria.

Si deixem a banda el fet que alguns pacients s’han pogut beneficiar d’aquestes teràpies, cal dir que la psicoanàlisi no és una ciència. I no ho és perquè ignora els principals raonaments de la ciència. Un d’ells és que les hipòtesis cal contrastar-les experimentalment amb l’anomenat mètode científic. Per tant, els seus seguidors es troben al marge de la comunitat científica.

Per exemple, no és cert que:

1) “Els somnis tenen un contingut sexual”, ja que no s’han fet experiències que ho demostren.

2) “Existeix el complex d’Edip”,és a dir, “el fill odien el seu pare perquè vol gitar-se amb la seua mare”. És impossible demostrar-ho.

3) “El comportament dels pares, en particular el de les mares, són l’origen de molts dels problemes psicològics dels fills”. No hi ha dades que ho demostren i algunes malalties tenen origen genètic i no es pot culpabilitzar només les mares.

En definitiva, les teories psicoanalítiques de Freud i els seus seguidors són un conjunt d’idees incontrastables i dogmàtiques. Una altra cosa és la psicologia científica que sí utilitza el mètode científic.

Més informació a La lógica del titiritero.